Diu una amiga meva, la felicitat és l'absència del dolor i jo li dic sí, la felicitat la trobes en aquell moment, en aquell instant on creus que tot el que fas, sents i vius et fa sentir bé, no tens aquell dolor al pit, perquè no estàs en pau amb el que vius.

Es tant important tenir moments de petita o gran felicitat, s'ha de viure el millor possible, ja que estem aquí oi?

El problema de fer bé una cosa a la primera és que ningú no s'adona que era molt difícil fer-la...

John Lennon deia que la dona era l'esclava dels esclaus, un tema debatut dins el taller de lideratge i comunicació realitzat el dia 20 de març a la seu del PSC Terrassa a càrrec de Gemma Mumbrú, advocada i regidora del districte de Sant Andreu de l'Ajuntament de Barcelona.

És feina de tots i totes aconseguir la igualtat entre homes i dones amb la diferencia real, ens queda fer a les dones en especial, una revolució emocional.

Una revolució on deixem de tenir el sindrome de Maripili, no és necessari ni útil agradar a tothom, nosaltres no hem de demostrar més, recordar que tenim vida personal i així trencar amb els esterotips de vida familiar, tenir dret a escollir el tipus de vida desitjada, sense tenir un sentiment de culpa.

El lideratge femení i masculí pot coexistir.

He conegut dones on el lideratge era constant, són multifuncionals tenen el poder de fer diferents feines a la vegada, tenen empatia, essencialitat (resolen bé els problemes, no per la jerarquia que tenen sino per la forma de pensar), confiança i intuició.

Com deia Lennon " Pensa en això y fes alguna cosa"

Ziga, zaga, ziga,zaga,ziga,zaga....

Amb aquest ritme vaig pujar ahir al matí a la Mola, 35 minuts d'ascens i 30 de descens

Els dies que la Júlia està a Barcelona, aprofito per anar a dinar sola, a un frankfurt que fan les hamburgueses amb ceba com enlloc...

Estic de conya amb la meva coca-cola, els entrepans, només canviaria els cambrers que són de vista poc agradables.

Al tema, ahir tenia al costat un noi, us explico la situació, per després fer-vos la pregunta...noi, d'uns 25 anys, sabates verdes Nike, pantalons no sé quina marca, samarreta Diesel, la cartera la tenia al meu costat i és d'una marca carissima, que ara no recordo el nom. El conjunt total, tenia el seu preu.

Treu de la butxaca un munt de monedes i diu al cambrer : una botifarra poc feta amb formatge i bolets...mira el preu, conta les monedes i li diu una altra, si us plau.

Jo encara anava assavorint el meu entrepà d'hamburguesa, que s'ho havia menjat tot...i li diu em cobres?, i el cambrer li torna 1€ i el noi pregunta quan val una coca-cola i diu 1,50€, diu doncs res, res...

Marxa cap al WC i surt amb el voltant de la boca mullat, ha begut aigua del WC i penso i reflexiono, un noi que va carregat de marques, no té diners ni per comprar una beguda i ha d'anar a beure aigua del WC?

La vida és així, hi ha moltes coses que no entenc ni entendré. Teniu explicacions?

Los cuentos siempre acaban bien, pero por el camino siempre pasan cosas, normalmente malas, para que nos guste mas el final!

Cuando quieras te cuento un cuento...o dos, que contarlos es fácil y de eso hay algun@s que saben mucho.

Sabeu d'aquells caps de setmana, que et sents Elena Francis, i no és que estiguis tu en el millor moment...però vas rebent trucades de persones properes i realment les coses els hi van pitjor que a tu.

Hi has d'animar i animar, i fer veure la vida d'una manera positiva tot i que tenen problemes tant greus, que el que et falten són arguments.

Una amiga amb la cria de 4 mesos amb una lesió important, una altre que no té calers, la parella l'ha deixat, i ara a sobre s'ha fet mal i com està d'autonoma, no cobrarà i un llarg etc...

I al final dius...s'ha acabat el cap de setmana, menys mal, ja en tenia ganes!