El meu post ve arrel d'una conversa ahir dinant, algunes persones tenen la tendència a posar-se en la meva vida sense cap mena de límits. De posar-se en la meva vida, vol dir que es creuen en potestat de poder opinar de tot el meu voltant.
És veritat que la ment té la tendència a dir els defectes dels altres, els detectem i inclús podria dir que et sents millor quan els detectes i veus que ets "millor" que l'altre.
A la vida quan els altres s'equivoquen, em pot sortir un instint, de veus, tu no t'has equivocat!
Diria, que accepto es posin en la meva vida, si així ho demano o sí observen que realment pots sortir perjudicada de la situació, ara així perquè avui no fan la "telenovela" i mira, anem a fer col·loqui...
Sí, reconec que tinc un caràcter peculiar, em sento independent i tinc caràcter per algunes coses i per altres no, penso en un present i sí vaig al passat amb molta facilitat i com va dir Joan Brossa...per ser feliç, mortal, camina sempre i oblida..
Sóc com vull i no vull ser model de res, i visc amb les meves circumstàncies.
...Y camina siempre con la cabeza bien alta, ya que lo mejor de TÍ es que eres TÚ.
ResponEliminayo mismo