Nosequé me ha encantado tu comentario sobre cuando no compartes una decisión tomada por la otra persona..

Anda qué ya te vale!!,¿pero qué quieres compartir? ¿tus dudas? ¿tus pesares? ¿tus caídas?

Bienvenida a la vida.

Esta tarde voy a ponerme unos tacones de 10 cm
Besos rechulos

Poco sé de poesía, y la que sé es la que he leído en vuestros blogs o alguna persona cercana me la ha mostrado.

A la prueba me remito, espero os guste es de De "Las canciones de Bilitis"
de Pierre Louys

Remordimiento

Me quedé muda, en mi delirio;
mi corazón latía convulso;
y el batir loco de mi pulso
era en mis senos un martirio,
vivo rubor en mis mejillas.

Gemía "no, no", al resistir.
No pudieron lograr el beso
sus labios, ni su amor obseso
franqueó con rudo insistir
la barrera de mis rodillas.

Perdón, después, él me ha pedido.
Besó mis cabellos; su aliento
quemaba mi rostro encendido.
Y luego partió... Sólo el viento
suaviza mi aflicción acerba.

Vacío contemplo el sendero.
La selva, sin vida, desierta;
la hollada pradera está yerta...
Y en sangre mis puños lacero
y ahogo mi llanto en la hierba.

De "Las canciones de Bilitis"

Com passar una tarda de diumenge?

És molt i molt fàcil de fer i la Júlia ( la meva filla) li xifla la plastilina!!

Echar de menos es una sensación tan abrumadora y obsesionante. Porque no es que estés triste. Si, estás triste pero es que además sientes una desazón y un ansia por esa persona o ese algo a lo que echas de menos que parece que te quema por dentro. Creo que cualquiera sabe lo que es esa sensación, aunque cada uno la experimente de una manera u otra. Mi cuerpo la experimenta, a veces, como si me faltara el aire. Respiras y respiras pero todo el aire es poco para tus pulmones.

Echar de menos a alguien, es añorarlo, querer verlo, querer tocarlo, querer sentir su presencia aunque no te hables, no te mires, no te toques. Tan sólo saber que está ahí­. Eso da calma. Da felicidad.

Supongo que será bueno. Es bueno para saber apreciar los momentos que pasamos con esa persona. Saborear segundo a segundo, grabar su imagen en tu retina como si fuera el tesoro más preciado que pudiéramos imaginar

Tradicionalment diuen que els essers humans tenim 5 sentits que serien el gust, el tacte, l'oïda, la vista i l'olfacte.

Som capaços de percebre el nostre entorn gracies els nostres sentits, la llum captada a través de la vista ens dóna unes imatges al nostre cervell, els receptors del gust de la nostra boca informen del gust del menjar, les vibracions captades per l'oïda es transformen en soroll i a través de la pressió de la pell, tenim el tacte. És la comunicació amb l'entorn

Ara bé, al present fem servir els 5 sentits, però per recordar el passat, el sentit més desenvolupat que és la vista ens fa tenir imatges, records, aquell viatge de la nostra vida, aquelles cerveses a la platja, una bona conversa i amb qui i un llarg etc..

El gust comença a difuminar-se, recordem el que ens va agradar i el que no. Jo enyoro uns pastissets que vaig menjar a Pamplona i uns hots dogs a NY.

L'olfacte, perdem l'olor de les persones que teníem al voltant i l'oïda, anem perdent el so de les veus de les persones estimades que ja no hi són.

El present és viu amb els 5 sentits i el passat comença a perdre sentit?

...te amaré mejor, porque mucho y demasiado es un error...

Tens una tovallola agafada i t'agrada molt, moltíssim, la portes per tot arreu, a la piscina, a la platja, per anar al riu, al gimnàs. Simplement com t'agrada tant, la vols tenir amb tu i vols que tothom la vegi, la gaudeix, oh que n'és de maca! -diu tothom-

La tovallola té uns colors vius, amb unes vores ben cosides i el dibuix central és molt nítid.

La tovallola amb el temps es comença a gastar, a fer petits estrips, però tu els acceptes perquè forma part del cicle de vida.

Les persones del voltant la volen tenir, la tens ben agafada, però el vent, la turmenta i les ganes de provar el tacte quan t'eixugues, fa l'enveja de molts.

Poc a poc, a força de cops, la teva mà es va obrint i els dits et fan mal de lluitar, i comences a no tenir sensibilitat, la tovallola té la possibilitat de fer una una nova ruta amb un nou/va propietari/a i arriba un punt que tens la mà ben oberta i la tovallola surt volant...

Algú sap on puc trobar una nova tovallola?

El poble de Catalunya ha sortit al carrer per dir no, per fer saber que la sobirania resideix en el poble, que la democràcia va per sobre de qualsevol altre acte.

Hem donat la nostra opinió i ara què? ara què faran els politics? ens escoltaran?

Certament, m'he emocionat al veure tantes persones concentrades, de diferents ideologies polítiques però amb una mateix objectiu.

País petit
(Lluís Llach)

El meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur d'haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tant se val! és així com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que des de dalt d'un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen poc,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val! és així com m'agrada a mi
i no sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d'aquí
i ens fem contrabandistes,
mentre no descobreixin
detectors pels secrets del cor.
I és així, és així com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a adormir
mai no està prou segur d'haver-lo vist.

Des de Chicago aquest ull gegant ens mira

GORA SAN FERMIN!

El meu post ve arrel d'una conversa ahir dinant, algunes persones tenen la tendència a posar-se en la meva vida sense cap mena de límits. De posar-se en la meva vida, vol dir que es creuen en potestat de poder opinar de tot el meu voltant.

És veritat que la ment té la tendència a dir els defectes dels altres, els detectem i inclús podria dir que et sents millor quan els detectes i veus que ets "millor" que l'altre.

A la vida quan els altres s'equivoquen, em pot sortir un instint, de veus, tu no t'has equivocat!

Diria, que accepto es posin en la meva vida, si així ho demano o sí observen que realment pots sortir perjudicada de la situació, ara així perquè avui no fan la "telenovela" i mira, anem a fer col·loqui...

Sí, reconec que tinc un caràcter peculiar, em sento independent i tinc caràcter per algunes coses i per altres no, penso en un present i sí vaig al passat amb molta facilitat i com va dir Joan Brossa...per ser feliç, mortal, camina sempre i oblida..

Sóc com vull i no vull ser model de res, i visc amb les meves circumstàncies.

El que em queden són :

R I P

RECORDS i PENSAMENTS

Una frase que he leído...

Sabiendo que jamás me he equivocado en nada, sino en las cosas que yo más quería